Aquest cap de setmana hi ha molt a recordar.
La nova ceba d'El SaBaLLuT, l'Estanislau Ribatallada, ens en fa una valoració.
Cal recordar i pensar en aquella nit de fa tres anys. Ho diré sense por. Jo hi era. Jo era un dels centenars de joves que aquella nit, amb una cervesa a la mà i un somriure a la cara, participava en la festa de comiat del bar Bemba. No passa res, no cal amagar res. Estàvem dolguts perquè els propietaris d’aquell local no van suportar més la pressió de certs veïns i de les autoritats municipals, i van decidir tancar . Cosa previsible, i per això, tots érem allà, un cúmul de generacions barrejades per recordar tots els moments passats en aquell bar. Tot previsible, tot menys la visita dels “amics” no convidats.
La història de després es per tothom coneguda, corredisses i cops sense parar sota la atenta mirada dels regidors Bustos i Ayuso, i una desena de detencions. I les cerveses mig plenes en un portal, esperant l’últim glop.
Però després de tres anys que ens en queda?
La reacció immediata: l’opinió pública s’emprenya, 3000 sabadellencs i sabadellenques demanant dimissions per els carrers de Sabadell, la “nostra” classe política desconcertada i abocada a una profunda crisi conjuntural, i l’embrió d’una Plataforma d’afectats iniciant el seu llarg camí per passadissos de jutjats i ajuntament, i per places i carrers de Sabadell, defensant a onze joves encausats i denunciant a dos regidors del PsoE local, en Bustos i l’Ayuso.
Però i ara? , en el temps que s’ha assolit? , on son els esperats judicis on poguem mirar i assenyalar a aquests indesitjables regidors asseguts davant l’atenta mirada del representant del seu sistema judicial?. Por i temor a la llei del silenci, por i temor als pactes individuals, por i temor, en definitiva, d’acabar tot el tema per la porta del darrere.
Però i ara? , en el temps que s’ha assolit? , on son els esperats judicis on poguem mirar i assenyalar a aquests indesitjables regidors asseguts davant l’atenta mirada del representant del seu sistema judicial?. Por i temor a la llei del silenci, por i temor als pactes individuals, por i temor, en definitiva, d’acabar tot el tema per la porta del darrere.
El malpensat és qui troba la veritat deia el meu avi, i així he actuat. L’any que ve eleccions municipals, els càrrecs poden perillar, o no. Cal que el maig vinent els hi recordem la barbàrie a la seva cara. Si dic barbàrie, perquè es el que aquella nit es va respirar, la impotència d’estar rebent cops a tort i a dret només per estar en una festa. I la mirada gravada d’aquells regidors que creien estar netejant la ciutat d’indesitjables, com si d’un ghetto jueu assetjat per els nazis es tractés.
Sembla una data maleïda el 27 de setembre, aquell mateix dia de fa més de trenta anys, també de matinada, 5 lluitadors antifranquistes eren afusellats per la dictadura. Salvant les distànices i els fets, només ens queda una comparativa: els seus botxins tampoc van ser condemnats. Que la prudència no ens faci traïdors.
Estanislau Ribatallada
